Ens llevem al matí, aquest cop amb calma, esmorzant tranquils, ja que no sabíem per on començar el dia, necessitàvem reparar bé el cotxe, i l’experiència fins ara amb aquest tema no havia estat massa bona. Agafem les maletes, les carreguem al cotxe, i mentre veiem la resta de participants com van arrancant per ordre de classificació, nosaltres partim rumb Gandia, a la cerca del recanvista amb el que havíem contactat el dia anterior per reservar les peces. El camí se’ns fa llarg, molt llarg, el cotxe cada vegada va pitjor, aquesta vegada ja incús em costa fer les corbes de l’autovia, corbes que no m’havia plantejat mai ni que existien.

                               

Arribem a lloc, el recanvista ens tenia els reforços preparats, bé, ja teníem alguna cosa, ara només necessitàvem algú que ens els soldés. Li preguntem a veure si sabia qui ens ho podia fer. Donàvem per fet, que si és una botiga especialitzada en recanvis per la restauració de 2cv i derivats tindria controlat algun carrosser per la zona. Ens va dir que si, i ens va acompanyar al taller del cantó. D’allà ens surt un noi amb una màquina de soldar amb elèctrode disposat a fer-ho. M’hi vaig negar, aquest tipus de soldadura fa servir molta temperatura, massa pel tipus de xapa del 2cv, em veia amb mig cotxe desfet... El recanvista va encongir les espatlles i se’n va anar a la botiga... ell ja havia fet la seva feina, ens havia venut els reforços i la resta no era problema seu... entre això i que era el mateix que ens havia perdut els pneumàtics just abans del raid, s’havia cobert de glòria!

Sortim fora, el Francesc i jo ens separem amb el telèfon a la mà i comencem a deambular pel polígon on ens trobàvem, a la recerca de un planxista, ferrer, carrosser, o el que fos amb una màquina de soldar com deu mana, sense èxit.... Allà on entravem a preguntar se’ns treien de sobre, o dient que tenien moltíssima feina, o que això no era del seu abast....

Quan em va sonar el telèfon esperava que a l’altre cantó hi hagués estat el Francesc dient que havia trobat un taller que ens podia ajudar, però no.... era el Francesc dient-me que havia tingut la mateixa sort que jo.

Ens retrobem a la porta del recanvista, on havíem deixat abandonada la furgoneta, ja que amb aquella direcció tan dura era molt poc factible circular pel polígon a buscar res. 

 

Decidim anar a rentar-la en un rentador que havíem vist mentre deambulàvem pel maleït polígon, ja que si algú accedia a fer-nos un cop de mà no era qüestió d’entrar amb la furgoneta amb un gruix de fang considerable al seu taller. Mentre a cop de llança anava rentant els baixos, el Francesc, que he de reconèixer que és un gran negociant, a cop de google i telèfon, va anar  trucant a tots els tallers sempre amb la mateixa resposta... fins que va aparèixer una molt bona gent, com caiguts del cel, els del Taller de Fèlix, sempre recordarem aquest nom.

Quan li van agafar el telèfon al Francesc, la primera resposta va ser que no podia ser, que tenien el taller ple, al final es que fins i tot ho enteníem que ens diguessin que no, a veure, toquem de peus a terra, dos penjats amb un 2cv partit amb uns ferros a la mà que demanàvem que ens els soldessin al xassís per poder arribar a Madrid per camins, si podíem donar gràcies que no truquessin a la Guardia Civil!

Però tot i així en Francesc va seguir insistint. La Lara, la secretaria, crec que va sentir llàstima per nosaltres, i ens va passar al cap de taller, a en Vicent, que li anava el tema, i li vam despertar curiositat i ens va dir que hi passéssim que hi faria una ullada. Vam sortir d’aquell rentador cremant roda, havíem d’arribar al taller abans de que s’ho repensessin.

En un moment érem allà, el noi quan ens veu feia que no amb el cap i a nosaltres només ens faltava demanar-li de genolls. Al final cedeix, treu un cotxe que tenia en un elevador, i sense estar massa convençut del que estava fent, seguint les nostres indicacions ens va soldar els reforços, mentre ens preguntava un i un altre cop que d’on érem, i a on preteníem anar amb aquell cotxe.

 

 Vam parlar de cotxes, del Marc Márquez i de una infinitat de coses, fins al punt que semblava que ens coneixíem de tota la vida, tant, que després d’acabar la feina i cobrar-nos un preu irrisori, ens va regalar unes samarretes i ens va invitar a dinar!

 

 

 

A primera hora de la tarda, vam sortir de Gandia direcció a Almeria, teníem 5 hores de camí, però la furgoneta tornava a anar de luxe i ens eren igual els kilòmetres.

 

 

 

Arribem al destí, de nit ja, a la meta on els participants estaven arribant, la veritat que ens sabia greu haver perdut aquella etapa, ja que era de les mes xules, transcorria pel  Desierto de Tabernas. Però realment, nosaltres aquell dia també podíem considerar que havíem superat una etapa, i força complicada.

 

A la nit, vam seure a la taula amb uns quants participants a sopar unes tapes fins a ben entrada la matinada, explicant batalletes, a veure qui l’havia fet mes grossa. De sobte, va venir un dels participants, però en lloc del seu copilot, portava a la seva dona. Ens va explicar, que aquell dia se’ls hi havia espatllat el cotxe i s’havien discutit força amb el copilot, quan van haver portat el cotxe al taller, el copilot va decidir, sense dir res, agafar un bus i tornar cap a casa, deixant sol al pilot.... Aquest, també va tornar a casa, va prendre a la dona, i van decidir gaudir dels hotels que ja estaven pagats....

Aquí vam aprendre, que si pilot i copilot empenyen a una, el cotxe, passi el que passi, mai para!

 

Continuarà.....

 

Spain Classic Raid 5a part, Cuenca - Alacant

Avui ens podem llevar amb més calma, al perdre tota la tarda d’ahir i tornar per carretera, tenim una penalització important i quedem a la posició 75.

Tothom ens pregunta com ens ho hem fet, nosaltres orgullosos explicant la història del Bar Benito (sembla el títol d’una pel·lícula de cine de barrio) una i una altra vegada.

Amb calma posem el cotxe a punt i ajudem a uns companys sevillans que tenen problemes amb l’escapament del seu 4l.

Quan ens donen la senyal sortim, direcció la Sierra de Cuenca. Avui el roadbook ens ha de portar fins a Alacant, no sabem que ens trobarem, ja que el briefing del dia anterior no el vam poder fer, però el dia pinta llarg.

El primer tram, tot el que té d’impressionant, el té de difícil, sort que havíem reparat el xassís el dia anterior, ja que hi havia molta pedra i alguns aragalls que faciliten els cops als baixos del cotxe.

De sobte ens trobem davant d’una pendent que serpenteja una muntanya, molt malmesa, amb bastanta pedra, uns altres participants, a bord d’un Seat Marbella se les estaven veient per arribar a dalt, si a ells els costa pujar, com ens ho farem nosaltres?

En Francesc, ja abans de res,  baixa del cotxe per espènyer. Agafo embranzida i amb l’ajuda del Francesc entre bots i cops arribem a dalt com podem. L’alegria de l’èxit ens dura molt poc, el cotxe torna a anar malament, inclús pitjor que el dia anterior. Seguim intentant no pensar-hi massa, però després d’un soroll molt fort hem de parar...

No podem obrir les portes del cotxe, forçant una mica aconseguim sortir. El cotxe està literalment plegat. M’acotxo a mirar els baixos, els amortidors havien caigut a terra, els cargols que els aguanten s’havien trencat uns i passats de rosca els altres i no teníem cap suport sencer.

A cop calent em desespero, li dic al Francesc que abandonem, anímicament no puc més, tant esforç per restaurar i preparar el cotxe pel raid per a res, ens ha durat quatre dies. Impotència, ràbia i ganes de plorar, truco a ma germà i li dic que tornem.

En Francesc només tracta de tranquil·litzar-me, que no passa res, ho hem intentat, no ha anat bé, un altre any serà.

 Decidim que tornem cap a casa i agafem cotxe modern, i seguim el raid per carretera, esperant als participants i els companys d’equip, ja que ja ho tenim tot pagat.

Ho comuniquem al grup de WhatsApp que vam crear el primer dia, que els anàvem posant al dia cada vespre de les aventures de la jornada. Ens comencen a dir que això era pellofa per nosaltres, que podíem amb això i més. En Francesc i jo, asseguts a terra, al mig del bosc amb el cotxe mig desmuntat, sense saber on som, i sense saber com arribar enlloc, ens dona per riure... els amics que ens intenten animar pel xat, no tenen ni idea de la magnitud de la tragèdia...

No sabem que fer, no és ni mig dia, només ens queda contemplar el cotxe...

De cop i volta se’ns encén la inspiració. Traiem tot el que portem al maleter, recanvis, cargols, eines... aconseguim treure els trossos de cargols trencats, i intentem posar-ne de nous, però res encaixa, posem el gat hidràulic a sota l’arruga del xassís i ens posem tots dos a saltar al para-xocs del cotxe fins que aconseguim que torni tot més o menys al seu lloc. Aconseguim cargolar els amortidors! Aquí tenim una pujada d’adrenalina que ens dona força per seguir.

Tornem a muntar el cotxe, i a poc a poc seguim.

El cotxe va molt malament, però va. Tornem a trobar els del Seat Marbella de la pujada, no sé pas que devien fer, perquè nosaltres havíem estat vora 2 hores allà tirats i els hem tornat a atrapar.

Estan amb el cotxe encallat entre uns arbustos a la vora del camí, van ben perduts. Baixem a ajudar-los i els traiem d’allà. Quan intentem arrancar no ens entra la primera, les varetes del canvi toquen a la carrosseria, senyal que el xassís torna a estar plegat.

Tornem a treure el gat i tornem a saltar al para-xocs, els del Marbella als que havíem ajudat a sortir de l’arbust, que s’han quedat a esperar-nos, ens miren amb una cara bocabadats... ens deuen prendre per bojos, raó no els hi falta.

Seguim... seguim com podem... la direcció va molt dura, em fa mal els braços i el pit de fer força, lo de saltar sobre el cotxe cada cop ho hem de fer mes sovint. Necessitem sortir de les pistes forestals i trobar una carretera aviat, ja no necessitem cops per que el cotxe es doblegui, només amb les vibracions del camí ja n’hi ha prou.

Acabem a la vora del camí, tirats a terra, descansant, no podem més.... total el dia ja l’havíem perdut, igual que ahir, ja no hi ha cap possibilitat de entrar en la classificació, però ho convertim en una cosa personal. Arribarem a Alacant costi el que costi.

Arriben uns mallorquins amb un panda 4x4, que eren l’hòstia... havíem coincidit amb ells varies vegades. Havien comprat el cotxe ja preparat, no tenien ni idea de mecànica i passaven de tot. Havien perdut una peça que unia les ballestes, i ho havien solucionat amb brides, de fet, tot ho solucionaven amb brides... eren com un déu per a ells. Ens veuen allà asseguts i s’uneixen a la festa i petem la xarrada una estona. Fins que decidim que hem de seguir, si no, no arribarem mai.

Al cap de poc, per fi, trobem carretera, la conducció sense les vibracions la agraeixo, però les corbes son un infern, la direcció és inconduïble. Al cap de poc entrem en autovia. Tot i no tenir-les totes de agafar velocitat amb el cotxe en aquell estat, s’agraeix el conduir casi en línia recta.

Arribem a Alacant... odio la ciutat i les seves rotondes... un mal als braços...

Quan veiem la meta és com si vaguéssim el paradís, ho hem aconseguit!

Som dels primers, i ens reunim amb participants que només fan mig raid i l’inicien allà. La resta de participants triguen en arribar i de seguit respirem mal ambient, la majoria enfadats ja que els trams no estaven ben calculats i era impossible arribar-hi, alguns havien tingut avaries segons ells causades a que havien hagut d’anar massa ràpid en alguns trams per poder arribar a temps, això sumat a que els dels Opel Frontera l’havien tornat a fer grossa...

Nosaltres ens manteníem al marge, vivíem en un altre mon de xassís doblegats i lo orgullosos que n’estàvem d’haver arribar a Alacant ni que fos per carretera!

Aixequem el cotxe i intentem buscar solucions... Creiem que la reparació que ens van fer el dia anterior no només no ha servit per a res, si no que ha fet que el cotxe es doblegués més, a causa que el gruix del passamà que ens van soldar, ha fet massa rígida una part del xassís, facilitant que es plegués per l’altre cantó. Sort va tenir el marit de la del Bar Benito que érem lluny d’Alcolea del Pinar, que si no, en aquell moment, li haguéssim posat el passamà per barret!

Decidim parar al dia següent, no faríem l’etapa de Alacant - Almeria. Preferim buscar-nos la vida i reparar bé el cotxe. L’opció mes viable que trobem és anar fins a Gandia, on hi ha un distribuïdor de recanvis de 2cv (el mateix que ens va perdre els pneumàtics abans de sortir), a comprar uns reforços especials que es fabriquen per aquests cotxes i així anar sobre el segur.

Truquem i reservem la peça, i així ens assegurem, ja que la experiència amb aquest recanvista no és massa bona.

Per fi coincidim amb els companys d’equip, amb en Xavi i l’Albert, i seiem a sopar com deu mana al port de Alacant, junt amb els mallorquins que ens fan petar de riure!

Anem a dormir, que demà serà un dia incert i mogut!

Continuarà....

Spain Classic Raid 4a part, Sòria - Cuenca

Ens llevem a Sòria, aquest cop hem descansat millor, esmorzem tot el que podem, amb la ratxa de no dinar que tenim, més val anar preparats de bon matí.

Revisem bé el cotxe, ens espera un dia molt dur, segons el briefing que ens van fer el dia anterior, hi ha una prova que es durà a terme en un circuit d’autocros.

En Xavi, (company de l'equip, pilot del Seat Marbella) colaborant amb la posta a punt, oferint alfals a la cabreta:

Fa fresca, molta humitat, però la cabreta arranca a la primera sense cap problema.

Anem a la sortida, bastant d’hora, ja que seguim en bona posició.

La direcció del cotxe no acaba d’anar bé del tot, s’ha trencat una goma deixant fragments a dins de la canya de direcció... ja hi som! Fent cua per sortir, el Francesc amb el volant a la mà i jo intentant treure fragments de goma, no hi ha temps, hi posem grassa i tornem a muntar el volant, que aviat ens donen sortida al tram. Ens dirigim a Cuenca, en el primer tram cronometrat ens trobem un terreny força escarpat, amb algunes pujades on, no només ens és impossible assolir la velocitat marcada al roadbook, si no que per pujar-les hem de prémer les dents, tancar el cul i prendre embranzida perquè els 29cv de la nostra pobra Citroën AKS arribin a dalt, sense donar-nos marge de maniobra, i en algunes ocasions, impactant amb pedres i clots que no podíem esquivar.

En un d’aquestos cops, perdem el tub d’escapament. Ens aturem a reparar-lo. La resta de participants, quan ens troben estirats a terra entre herbes, intentant tornar a muntar l’escapament, tot i a risc de ser penalitzats per perdre temps, paren a fer un cop de ma, si més no a preguntar si ens convé alguna cosa, tots excepte uns quants, casualment els que portaven els cotxes més potents i ben preparats. És el cas d’uns que anaven amb un Opel Frontera preparat pel desert, que de lluny ja venen pitant perquè ens apartem, si no ho arribem a fer, crec que ens passen per sobre!

 Quines presses! Total, van acabar penalitzats i desqualificats.

El roadbook ens porta al circuit d’autocros, allà ens trobem amb la resta dels participants i ens donen hora d’entrada al circuit, hem de fer una prova que consisteix en fer tres voltes, una marca el temps, la segona l’hem de fer calcada a la primera, mateix temps i velocitat, i la tercera per sortir del circuit. Clavem els temps, ja que entrem a velocitat força baixa i la mantenim, tot i així les pedres i el fang fan estralls al cotxe.

Sortim d’allà per on ens indica el roadbook, però hem de parar de seguit, ens envien notificació que uns altres participants han tingut problemes amb la Guardia Civil per portar els cotxes colgats de fang, i no es distingien ni les llums ni les matrícules, la policia devia al·lucinar, al veure passar boles de fang a sota de les quals hi havia cotxes de l’any de la picassó fent un raid.

Netegem les llums i la matrícula, ara ja som una bola de fang amb llum i matrícula. Total, a la velocitat que anem, no hi ha millor antiradar que la nostra furgoneta, ja hi pot haver fang a la matrícula, que no sortirà a cap foto de la DGT.

Aprofitem per engrassar la caixa de direcció, va dura, comencem a veure que tenim un problema, està tot el cotxe desencaixat.

Seguim, ens dirigim a un tram amb camins semiasfaltats, paral·lels a la via del tren. Aquell terreny dibuixava unes pendents enormes, baixades i pujades constant que arribem a dalt per pels, fins que a la última no arribem. Provem de tot: agafant impuls, marxa enrere... no hi havia manera. A escassos metres del final de la pendent el cotxe mor. No sabem que fer ja... de sobte, de cara, ens apareixen els nostres salvadors en forma de Renault super 5, eren en Victor i en Francesc, uns participants de Lleida, que sabien que anàvem darrere seu, i quan han vist que no els seguim, s’ho han pensat que no podiem i han girat cua per ajudar-nos, no els hi hem fet un petó als morros de miracle.

Seguim, però no per massa temps, el cotxe no va bé, la direcció cada cop més dura, portem el xassís partit i se’ns està desencaixant el cotxe sencer.

Truquem a l’organització amb l’esperança que tinguin tallers localitzats al llarg del recorregut. La resposta d’ells és “Google”. Bé, primer intent fallit. Obrim el google maps a la tablet, estem al mig del no res, hem de minimitzar el mapa a la pantalla de la tablet tres o quatre vegades perquè ens aparegui el poble més proper, busquem a Google si hi havia algun “herrero” que ens pugui soldar el xassís, sorpresa, com a cognom en aquella zona és molt comú, però que siguin realment ferrers no ens en surt cap. A l’horitzó veiem un grup de cases, ens dirigim cap allà. L’únic que trobem és una dona gran que ens explica que en aquella zona, ja fa anys que no hi han ferrers, i ens guia cap a Alcolea del Pinar. El Francesc abans de res, truca a l’ajuntament del poble, explica el cas, i la resposta és encara més còmica que el “Google” de l’organització: “Id a Bar Benito y allí os lo solucionarán”, ens quedem al·lucinant, però com que no veiem una altra solució, cap al bar que anem. Arribem allà, després d’una bona estona a causa que era lluny, i el cotxe no anava bé. Ens atén una noia originària de l’est, que cara d’agafar la màquina de soldar no tenia, li expliquem la història, cada vegada ens mirava més estrany, no sabem si no entén l’idioma o directament no ens entén a nosaltres. Quan es cansa d’escoltar-nos ens diu que anem al final del carrer, que el que és ferrer no és ella, si no el seu marit, i allà te el taller. En Francesc i jo ens quedem mirant, tanta estona plorant-li a la noia per això?

Anem al final del carrer, el taller es veu d’una hora lluny, ja que hi ha rastre de pintura a mig carrer. Fa pinta de ser un ferrer dels bons.

Ens atén el marit de la del bar, un home de l’est d’una mida considerable, ens sentim petits al seu costat. Tornem a explicar la història un altre cop, ens mira amb cara d’assassí en sèrie i ens diu molt sec que ell no arregla cotxes, que quí ens ha enviat allà.... seguim insistint, en Francesc te una capacitat de convicció que a vegades fins i tot em fa por i l’acaba convencent. Li explico com ha de ser el reforç i on ha d’anar. Ens diu que tornem al cap d’un parell d’hores que tenia una feina per acabar i que ens ho faria. Li demanem on podem anar a rentar el cotxe perquè treballés millor (una manera de fer-li una mica la pilota) i ens diu que anem a casa de no sé quí, que te una Kärcher, que rentadors a 10km a la rodona no n’hi havia cap. Ho deixem estar, ja rascarem el fang.

Perfecte, tenim una estona per dinar després de tres dies sense fer-ho. Tornem a Bar Benito a veure si ens fan una cosa contundent per dinar. És un local petit, tant just un parell de taules i una barra amb quatre tamborets, un d’ells ocupat amb el típic avi que fa la pinta d’estar integrat al mobiliari del bar.

Demanem la carta, només fan entrepans, en demanem 2 de calents. Ens quedem de pedra quan ens donem conte que ni planxa ni històries, la cambrera estava cuinant la llonganissa i el llom al microones. Bueno, millor que el que havíem dinat era, així que ens ho vam menjar i ens va saber bo i tot.

Tornem al taller, li recordem el que ha de fer per reparar el cotxe, fa veure que ens escolta, i dic fa veure perquè després fa el que li dona la gana. Se’ns presenta amb una platina de ferro d’un gruix, que ni tota la xapa del cotxe compactada ho igualava. El Francesc i jo amb les mans al cap, però el deixem fer, perquè en la situació que ens trobem no ens convé que s’hi posi de cul. Es passa mitja tarda, entre renecs, per soldar-ho, dient que el cotxe era ferralla, i que allà no es podia soldar. Normal! Amb la diferència de gruix de la platina i la xapa del xassís... però ell tossut ho solda i força bé. 

Al final ens hi fem amics i tot, la situació és converteix en una anècdota tant per a ell com per a nosaltres, d’aquelles que expliques una i una altra vegada anys després. A hores d’ara en deu parlar tota la comarca. I n’estem segurs d’això, perquè a l’hora de cobrar ens va demanar la voluntat.

Entre una cosa i una altra, sortim d’Alcolea del Pinar ja de nit, direcció Cuenca per carretera, som força lluny, però per sort la cabreta tornava a ser la que era. Fem turisme de carretera secundaria per la Espanya profunda, no hi ha res ni ningú, feina rai a trobar benzineres.

Arribem a Cuenca, avui ni parc tancat ni meta ni res, directes a l’hotel on ja estan tots els participants allotjats, no ens entretenim massa, sopem un dònut i directes a dormir. No tenim forces ja ni per explicar batalletes.

Continuarà...

Spain Classic Raid, 3a part. Osca - Sòria

Ens llevem al matí, força d'hora, ja que al sortir per ordre de classificació, sortim els 32ens.

El Francesc no ha pogut dormir massa durant la nit, el matalàs d'aquell hotel tant rònic i la seva esquena no han sigut massa amics. Veiem que altres participants ens han enviat fotos dels hotels on s'han allotjat aquella nit, ja que al ser tants participants estàvem repartits, i eren molt millors que el nostre. El Francesc no ho dubta dos vegades i envia un missatge a l'organització explicant el cas, no parava de rondinar mentre baixàvem a esmorzar.

Entrem al menjador, sorpresa! tota l'organització allà, havien dormit al mateix hotel! Em giro i li dic al Francesc: -Apa noi, aquí els tens, els hi podràs dir en primera persona!

Un cop amb l'estomac ple, ja ho veiem tot d'un altre color. Netegem i repassem bé el cotxe i a l'hora ens dirigim a la sortida. Ens donen la senyal i arranquem cap al tram.

Al principi, semblava fàcil, però ràpidament van canviar els paisatges, tornem al Pirineu, aquesta vegada camins més escarpats i rocosos, allò que diuen que "la cabra tira al monte" ho comencem a posar en dubte, tenim la sensació que amb els cops i salts que fem al passar per sobre de les pedres, se'ns ha de desmuntar el cotxe d'un moment a l'altre.

Sensació que es va fer realitat en breu.

de sobte sentim un cop molt fort a la porta del conductor, hem perdut mitja finestreta.... Baixo del cotxe buscant algun tros aprofitable del marc del vidre, ja que la resta donava per suposat que s'havia convertit en mil bossins.

La meva sorpresa, era quan en Toni (Un noi de Molins de Rei, que junt amb en Santi i amb un Seat Marbella, formaven "los Candelita Team" i eren l'alegria del Raid) apareix per darrere amb la finestreta a la mà, sencera. Havien presenciat com se'ns desmuntava el cotxe i no van dubtar en parar i recollir el vidre que havien vist on havia anat a parar.

Amb la finestreta al maleter, seguint les indicacions, arribem al Castell de Loarre. Un edifici que ens va aparèixer al mig del no res. La feina va ser nostra per entrar-hi, ja que el roadbook estava equivocat i no ens ho podíem saltar, ja que era un punt de control.

Sortim d'aquí, afrontem una pujada contundent, argilosa i arreglada amb gravilla, on el cotxe comença a patinar, ens recordem del distribuïdor dels pneumàtics que no tenim, i tota la seva família més propera, mentre el Francesc baixa a empènyer, la primera vegada de moltes que ho va haver de fer durant la setmana del Raid.

Ben aviat el paisatge canvia, passem de muntanyes boscoses del Pirineu, al paisatge desèrtic de las Bardenas Reales, una zona àrida, completament plana, exceptuant unes petites muntanyes amb siluetes molt estranyes, plena de pols i francesos amb autocaravanes que contínuament ens preguntàvem que hi feien allà.

Al cap de unes hores deixem el desert endarrere. Portem vora 10h al cotxe sense parar ni a dinar. El cansament es fa visible, els errors cada cop mes habituals, sumat al sol que s'està ponent i ens dona directe de cara, pedres i clots que no veig o no reacciono a temps.

Arribem a Sòria encara de dia, sense cap contratemps destacable, no com el dia anterior....

Abans de dirigir-nos al parc tancat, encara tenim temps d'entrar a l'hotel. Un hotelet a les afores de la ciutat molt acollidor, en Francesc fa un respir aquest cop... Mentre ell fa el "check-in" jo em dedico a muntar la finestreta que havíem perdut pel camí i que els companys de "los candelita team" ens havien recuperat.

Quan ho tenim tot a punt, ens dirigim fins a la plaça major de Sòria, on ens tenien preparat el parc tancat, ràpidament s'omple i acabem ocupant la plaça i els carrers adjacents. Es respira una barreja d'olors a ferro calent, anticongelant i oli. 

La zona es converteix en un taller gegant, veiem que no som els únics que hem tingut problemes amb el terreny rocós. Els cops de martell per separar els protectors del carter ressonen per tota la plaça.

Per acabar bé el dia, anem a rentar els cotxes i ens trobem un grupet de Lleida per anar tots a sopar, entre riures, explicant anècdotes del dia, un àpat que ens sap a glòria, i més que no havíem dinat. També veiem que no som els únics que ens ha passat de tot...

Continuarà....

Spain Classic Raid 2a part, Andorra - Osca

Teníem el cotxe serigrafiat amb els adhesius dels patrocinadors, feia molta patxoca, donava la sensació que la cosa prometia, ho teníem tot "quasi" a punt.

 Ho poso entre comentes perquè vaig estar l’últim mes i mig darrere uns pneumàtics especials per camins de terra, i després de insistir-hi molt, tres dies abans del raid, el distribuïdor, un dels pocs que ofereixen aquesta mesura en aquest tipus de pneumàtic una mica especial, em diu que no sap que ha passat, però que s'han perdut.... 

Primer entrem en pànic, analitzem la situació i acceptem que en alguns moments, pot ser que les passem agres, però no queda altra que anar amb els pneumàtics de carretera que ja duia muntats a la furgoneta... a veure que passa.

Arriba el dia, portem unes setmanes insuportables, nerviosos, com la canalla...

La feina de els darrers dies era decidir el que portàvem d'equipatge o no, al final, amb l'excusa de que el maleter de la furgoneta es gran, vam acabar carregant de tot, pneumàtics, càmeres d'aire, transmissions, peces del circuit de frens, carburadors, alternador, reguladors.... amb el "per si de cas" portàvem mes peces al maleter que de les que està compost el vehicle.

Divendres surto de treballar, m’acomiado de la família, serà la primera vegada que em separo tants dies d'elles, i em dirigeixo al lloc de treball d'en Francesc, allà m'esperava amb els companys del Marbella. Ens havien preparat una petita festa de comiat on fins i tot van sortir els treballadors a acomiadar-nos.

Agafem carretera direcció Andorra, xino xano, no per gust, si no perquè la furgoneta no dona per gaire. Arribem a Andorra, ja és fosc, comencen els problemes. Al posar l'intermitent comença a sortir fum del comandament i es fon el fusible. Solució, canviar fusible i concentrar-nos perquè l'intermitent a la dreta no es pot posar, fàcil! Més complicat va ser un soroll sospitós que sortia, al girar, d'una de les transmissions... No passa res, portem recanvi... Però si ens passa això abans de començar el Raid, com acabarem?

Arribem a l'hotel, sopem ràpid i pugem a l'habitació. Abans d'anar a dormir, ens dona per crear un grup de WhatsApp amb els amics i familiars de cadascun dels integrants de l'equip, enviant una invitació per privat, ràpid es va omplir de gent que durant els següents dies van al·lucinar amb nosaltres, realment crec que van confirmar les sospites que tenien de nosaltres, que massa bé del cap no estem, però sincerament, els ànims i suport que vam rebre per allà en moments difícils ens va ajudar molt.

Dormim el que podem, esmorzem ràpid, i abans de que surti el sol pugem al pàrquing de Naturlandia, on ens havien de fer les verificacions i seria la sortida de la 1a etapa. Ens enfilem fins a la cota 1600, arribem els primers, quan ens veu el noi que feia les verificacions, ens deixa anar, que quan ha vist que arribàvem allà amb la Citroën AKS que els 1600m d'alçada, eren pocs... ja comencem amb les brometes...

Comencen a arribar els participants: Mercedes classe G, Mitsubishi Montero, Opel Frontera, Panda 4x4...tots clàssics, si, però molt més moderns i preparats per camins que el nostre... aviat ens adonem que anem amb el cotxe mes vell i menys potent del raid, crec que el reglament de que havia de ser un vehicle clàssic ens l'hem pres massa al peu de la lletra. Ens mirem amb el Francesc pensant: vols dir que n'hi ha per tant? Esperem que la gent sigui una exagerada.

Som tot un espectacle, tothom venia a veure la nostra petita Citroën AKS, i tothom deixava anar el mateix comentari: Amb aquests pneumàtics, patireu. No estem prou nerviosos amb el tema que només faltava això.

Comença el briefing, on ens expliquen les dificultats que ens esperen durant l'etapa. Ens anul·len el primer tram, ja que ha plogut molt els darrers dies i el riu que hem de passar hi ha massa corrent, donen l’opció, que ja que està reflexat al roadbook (el llibre de ruta que ens indica per on hem de passar), que els qui vulguin fer-ho, hi poden passar, però no és obligatori ni puntua. Nosaltres anem al segur i no el fem, és el primer dia i no cal trinxar-ho tot.

Segueixen amb les explicacions, fomenten molt el companyerisme i com a exemple de situacions difícils, ens comença a mosquejar que sempre ens posen a nosaltres: si veis a los del Citroën amarillo que no puede; si veis a los del Citroën amarillo que no pasa....

Aquí ja ens acaben d'acollonir del tot, però bé, havíem arribat fins allà, havíem de seguir, que sigui el que deu vulgui.

Sortim direcció port del cantó, on comença el primer tram cronometrat, aquests trams, hem d'anar a la velocitat exacta que ens marca el roadbook, i l'hem de fer en un temps determinat, portem controlador a dins del cotxe, que si ens passem de la velocitat, ens penalitza, i si no hi arribem, no complirem amb el temps marcat i també ens treuen punts.

Arranquem a l'hora que tenim marcada per sortir al tram, ens esperen vora 300km fins arribar a Osca, on finalitza la primera etapa, travessant tot el Pirineu. Ens anem familiaritzant amb les indicacions del roadbook, el Francesc de seguit li troba el punt i la clava, gràcies a això no ens perdem. Ens ho prenem amb calma però sense pausa, el soroll de la transmissió segueix martiritzant-nos, però sembla que aguanta, només tenim un problema a mitja etapa, ens quedem sense instal·lació elèctrica, no funciona res, s'han omplert de fang els fusibles i no fan contacte, res que una mica de xixiflú (és com anomenen carinyosament al 6 en 1) no ho pugui arreglar.

Comença a ploure, ens trobem amb una pujada argilosa, on els participants que ja havien pujat, hi havien deixat roderes que encara dificultaven més l'ascens. Intentem pujar de totes maneres, no ho aconseguim, a escassos metres abans de arribar a dalt ens quedem enganxats. Uns companys del raid amb un panda 4x4 i una corda, ens estiren fins arribar a dalt. Ja fem tard per acabar el tram, hem perdut massa temps, per tant ens quedem allà a fer un cop de mà als companys que venien a darrere, acabem amb un Citroën BX mig de cantó a la vora del camí que no hi havia manera de treure'l, un espectacle tot plegat, fins que va aparèixer l'organització amb un jeep i els treuen a tots.

Seguim, la pujada no segueix tant pronunciada però el terra argilós no canvia. Ens trobem un tap de cotxes i de gent que feia estona que eren allà. Uns companys amb una Citroën C15 s'havien quedat encallats i havien patit una avaria, travessers, impedint que pogués passar ningú.... Comencem a sospitar que anar amb Citroën no dona massa bona sort...

Els de l’organització ens comuniquen que és tard, que girem cua i busquem la primera carretera asfaltada que trobem fins a Osca. 

Plens de fang fins als genolls per a res, tornem enrere per les costes argiloses, aquest cop de baixada. Arribem a Osca davant l'ajuntament ens preparen el parc tancat amb meta inclosa.

 La gent que passeja per allà al·lucinava, al veure aparèixer més de cent cotxes clàssics, plens de fang i més d'un amb pudor a cremat, recordo els del Citroën BX al mig de la plaça intentant collar el tub d'escapament per no perdre´l.

Ens donen l'adreça de l'hotel a les afores de la ciutat. Arribem allà havent sopat qualsevol cosa que portàvem al cotxe, no teníem ni gana.

Arribem a l'allotjament, ens trobem un hotel de carretera fosc, ranci, semblava sortit d'una pel·lícula d'Esteso y Pajares. Anem a dormir amb la sensació que d'un moment a l'altre trucarà a la porta una noia lleugera de roba, demanant si ens convenia alguna cosa... Per sort no va ser així i ens van deixar descansar, fins a les tantes de la matinada, que el Francesc es desperta i mira el xat de WhatsApp de l'organització on havien passat la classificació de la 1a etapa durant la nit, hem quedat 32ens, em desperta amb un crit d'alegria! això promet! Seguim dormint però molt motivats, amb ganes que arribi l'endemà!

continuarà...

Spain Classic Raid, 1a part. El cotxe

Fa molt temps que no entrava aquí a escriure, no per falta d’aventures per explicar, no...

Tot i que la vida ens ha canviat molt des de llavors, crec que això de la gasolina, cada cop em trastoca més.

El 2cv es va convertir en el cotxe de diari i poca cosa més, la família ha crescut i els viatges els fem amb un vehicle més gran.

Però aquí no acaba tot....

Comencem desde el principi: Durant l’estiu del 2005, vaig estar treballant en un centre de recuperacions, allà estaven, un 2cv charleston del ’81 i una Citroën AKS 400 del ’77. Molt oxidats, amb problemes de papers, no engegaven, els hi faltaven peces i per no tenir, no tenien ni les claus... no sé ben bé perquè, però els vaig comprar, 40€ cadascun, una veritable ganga, si més no, això em va semblar a mi.

Total, que tenia dos ferros a casa, que de moment no servien per a res.

Al cap d’un temps, amb els número de matrícula vaig demanar els informes a Transit. Sorpresa, un embargat i l’altre donat d’alta.

Per solucionar lo del 2cv charleston, que era el que tenia l’embargament, vaig acabar comprant un altre per aprofitar els papers, i dels dos, fer un, una restauració que allà està, aparcada, crec que al pas que va acabaran abans la Sagrada Família.

La AKS 400, que era la que estava donada d’alta, la vaig guardar, per falta d’espai, a casa d’un amic, ja que seguia sense saber que fer d’aquella furgoneta, oxidada, que ni tan sols havia provat d’arrancar i que estava a nom d’un senyor de Xixona segons Transit.

Un dia, parlant amb un client de on treballo, li vaig explicar l’historia, i casualitats, que era comercial de torrons, i cada setmana baixava a Xixona.

Em diu: tu dóna’m el nom, i jo te’l trobo...

Dit i fet! Als pocs dies em porta un tovalló de bar, amb l’adreça i el número de telèfon, crec que no em va portar la talla del calçotets perquè no va escaure... Quin Crack!

No m’ho vaig pensar dos cops, agafo el telèfon i hi truco, a veure que passa...

Em trobo amb un home tosc, tossut, que em diu que m’he equivocat i em penja. Per tossut jo, torno a trucar:

-Perdone...  ...Mire...

Total, aquest cop li acabo traient que si, que havia tingut aquella furgoneta, però que fa molts anys, i que ara ja no. Em torna a penjar, ja no em torna a agafar el telèfon des del meu número. Agafo el telèfon fix de casa i torno a trucar. Aquest cop ja em contesta malament i em penja directament.

Respiro fons, assajo davant del mirall un discurs per intentar semblar seriós i convincent, molt difícil, però ho havia de seguir intentant.

Truco des d’un altre telèfon al cap d’uns dies i, abans de que em diguin “¿digame?” li deixo anar la parrafada que tenia assajada, de sobte, una veu greu em diu:

-Perdone, no entiendo nada, ¿con quien dice que quiere hablar?

Merda! Li havia deixat anar el discurset a la filla! Comencem malament. Pregunto per sun pare, que ja agafa el telèfon enfadat, improvisant em surt:

-mire, hay un vehículo dado de alta, y según Trafico a su nombre, y no sabe ni dónde se encuentra. Yo de usted me escucharía.

Encara no se com, però va callar, em va escoltar i va accedir a enviar-me la documentació necessària per fer el canvi de nom, però amb la condició que el fes immediatament! Vaig penjar content pel que havia aconseguit, però l’alegria em va durar dos segons i mig. Per fer el canvi de nom i el duplicat dels papers, havia de passar ITV, i com m’ho feia per passar la inspecció a aquella ferralla, oxidada, que ni tan sols sabia si el motor girava.

Amb l’ajuda de mon germà, ens hi vam posar i la vam poder engegar i la vam dur cap a casa. Ja hi havia molt de guanyat.

Una bona neteja del vehicle, repassada la instal·lació elèctrica i els frens a corre-cuita, ja que tenia ja hora a ITV i el senyor reclamava el canvi de nom.

Enredo a en Francesc, que és un amic dels pocs que poden considerar “normals” aquestes bogeries, perquè m’hi acompanyi, i ens dirigim a ITV.

Arribem allà amb la furgoneta, obrim el capó just a la porta, per revisar que tot seguia al seu lloc, i que ens trobem? El motor nedant en mig d’una bassa d’oli. N’hi havia mes a fora que a dins del motor. Ja ens veus amb draps netejant-ho tot, desesperats, i procurant no ser vistos pels inspectors de la línea.

Entrem al “túnel del terror” tremolant, l’únic que ens quedava era fer cara de bons nens.

Aturant el motor contínuament perquè, si es que quedava una mica d’oli a dins del motor, no sortís i anés a caure a la cara de l’inspector, que ja era el que ens faltava.

Quan acabem, surt el cap d’estació, ens mira, i ens diu:

-Suposo que voleu la ITV només pel canvi de nom, i que aquest vehicle es restaurarà abans de circular, oi?

No li vaig fer un petó a aquell home, perquè si no, ho hagués espatllat tot.

Durant els següents dies, vaig fer el canvi de nom, i a partir d’aquest moment, vaig passar de tenir un munt de ferralla, a tenir un munt de ferralla, que arrancava i estava al meu nom.

Durant els següents anys, vaig anar restaurant-la a estones, sanejant el xassís, fent motor... però no avançava massa, era tot molt lent, ja que cada peça que desmuntava estava pitjor que l’anterior. Tot molt oxidat i ple de corrosió.

Una tarda, en Francesc, va venir a casa, i estant al magatzem xerrant, vam recordar l’aventura  de la ITV i vam acabar parlant de Raids de vehicles clàssics, que jo coneixia gent que n’havia fet i, no sé com va anar la cosa, ell sempre em dona la culpa a mi, i jo a ell, ens vam acabar apuntant a la Spain Classic Raid.

Teníem una espècie de ferro amb motor fet i pegots per tot arreu, les ganes, i buscaríem patrocinadors que creguessin amb el nostre projecte.

Que podia sortir malament?

Tenim un any per davant i moltíssima feina per fer. Jo treia minuts de sota les pedres per avançar amb la restauració, els divendres a la nit es van tornar sagrats per ajuntar-nos i treballar-hi fins les tantes, a part, vam elaborar un projecte per presentar als patrocinadors. Semblàvem professionals i tot, va agradar molt, i no només per la gran ajuda econòmica que ens van proporcionar, si no que el cap del Francesc, es va buscar un Seat Marbella i es va apuntar amb un amic a l’aventura. Aquí va nàixer el nostre equip: Otta Staff  Racing Team.

Les hores acumulades van començar a donar el seu fruit, d’un niu de ferralla, va sortir una Citroën AKS 400 color groc preciosa i immaculada, anava fina com el primer dia. Allà on anàvem fèiem girar el coll a tothom al passar. El Francesc, al principi, no parava de dir-me:

-No fem el raid amb la furgoneta, malaguanyada, comprem un cotxe vell barat!

Jo tossut com una mula m’hi vaig negar sempre, havíem arribat fins aquí, i havíem de continuar, tot i que reconec, que moltes vegades crec que l’hi hauria d’haver fet cas.

Durant uns dies vam estar fent proves, recordo una nit que vam anar a fer un tram del raid de l’any anterior, vam fer 38km i ho vam celebrar com si haguéssim fet la gran cosa... ignorants... i per postres, vam perdre un far davanter, més endavant crec que vaig entendre que era una senyal de tot el que ens passaria...

Continuarà....